UF2 M1

UF2: Digitalització de textos 

· Els alfabets del món: Tipologia

Necesitat de comunicació

· La comunicació, segons Berelson, és, la transmissió d’informació, idees, emocions, habilitats, etcètera, a través de símbols, paraules, imatges, figures, gràfics, etcètera.

Comunicació: donar a conèixer a uns altres.

Les meves: Emocions, sentiments, formes de pensar situació en la qual em trobo, etc.

A través de certs símbols, signes i paraules que permetin donar-me a entendre amb les altres persones que m’envolten. 

Principis

· Comunicació gestual: Gestos o símbols fets amb el mateix cos.

Després

· Comunicació gestual: Gestos o símbols fets amb el mateix cos. + Sons (+ Complexos = més informació y coneixement) 

Plasmació de senyals, símbols, signes usats en la comunicació oral en parets o pedres.

Perquè?

Simplement per NECESSITAT (Donar-li a entendre als altres el que volia una persona) 

Com ho fan? 

· Recursos gràfics a mà: Un pal, una pedra, els dits, les ungles, un tros d’ós de l’ultim animal caçat.

Més endavant 

· Lent refinament de les demandes i necessitats:  El món està explicat per la MÀGIA. 

Una mica més endavant

· Necessitat i màgia: Art rupestre. 

Encara més endevant

· Necessitat i comunicació: Primers signes d’escriptura.

Escriptura 

· Forma de donar-li un signe o símbol al llenguatge parlat.

· ParaulesI: Imiten sons de la naturalesa, expressions d’aquesta.

· Llenguarges: A partir dels sons que acompanyaven els gestos fets per comunicar-se. 

· Establiment de codis consensuats per poder completar el procès comunicatiu: 

Emissor - Canal - Codi - Missatge - Receptor.

CANAL - CODI

Mitjà físic - Llenguatge

Alfabet 

· Agrupació de símbols amb un ordre determinat utilitzat en el llenguatge escrit que serveix com sistema de comunicació. 

· Escriptura conceptual 

· Escriptura lingüística 

· Escriptura conceptual: A través d’incones o representacions gràfiques expressa idees o paraules. 

· Pictograma: Reprensentació icònica que pot ser realista o bé una idealització. 

Bé, una idealització

Exemples: jerogrlífic egipci, hitita jeroglífic. 

· Escriptura cuneiforme: Aquesta escriptura deforma progressivament els pictogrames inicials inicials amb una mena de punxó (En llatí cuneus “tascó, cuny”) Exemple: sumeri.

· Ideograma: Element gràfic que representa paraules. Generalment, abans era una pictograma. Exemple: escriptura xinesa. Ideogrames moderns: senyals de trànsit.

· Escriptura lingüistica: 

· Escriptura sil·làbica: Cada signe representa un grup fonètic (sil·laba). 

Exemples: Lineal B (Grec micènic), sil·labari hitita, sil·labari xipriota; entre les llengües actuales, el japonès. 

· Escriptura alfabètica: Cada signe representa un fonema. Exemples: Fenici, Grec, Llatí, Alfabet Fonètic Internacional (AFI).

No són escriptures perfectes. Per exemple, en catatà; SS, SC, Ç representen S.

Origen de l’escriptura

· L’escriptura neix independentment a diverses civilitzacions, probablement a partir de pictogrames. 

· Té com a primer ús la comptabilitat. 

· Els testimoniatges més anticos són les taules mesopotàmiques (Uruk, 3300 ae)

· Hi ha investigadors que defensen la influèmcoa ,esp`ptàmica sobre l’escriptura egícia i la xinesa.  

Mesopotàmia: escriptura sumèrica 

· A partir del 3300 ae, a sumer s’escriuen tauletes d’argilia amb un sistema semipictogràfic (20.000 ideogrames) que, cap al 2500 ae, esdevé escriptura cuneïforme.

· La llengua sumèria, poc coneguda, és de tipus aglutinant (Ni indoeuropea ni semítica).

· Orientació de l’escriptura: per columnes (d’esquerra a dreta) i de dalt a baix. 

Orient Mitja i Àsia Menor

· Adaptaran la tènica cuneiforme els pobles de l’Orient Mitja i l’Àsia Menor: acadis, elamites, assiris, babilònics, hurrites, hities. 

· Cap al 500 ae, els perses empren un nou sistema cuneiforme, de tipus sil·làbic.

Egipte: Sistema jeroglífic

· Des del 3000 ae fins al 400 de, a Egipte s’empra el sistema jeroglífic (6000 pictogrames), a partir del qual es desenvolupen dues escriptures cursives:

· Demòtica: o corrent, cap al 650 ae, simplificada i per a usos administratius i económics (Sil·labari de 24 signes monoconsonàntics i 80 biconsonàntics);

· Hieràtica: o sagrada, gairebé tan antiga com la jeroglífica, reservada des de l’aparició de la demòtica a la religió. 

Xina: Escriptura logogràfica 

· Els primers caràcters de l’escriptura xinesa (4500 signes) ja apareixen a la dinastia Shang (1400 ae). Des de la reforma de la dinastia Qin (s. III ae) fins al S. XX, quan hi ha una darrera simplificació i s’introdueix l’àlfabet llatí (anys 1950), els caràcters xinesos augmenten fins a 50000, 1500 dels quals són apresos a l’escola bàsica. 

· L’origen pictogràfic d’alguns signes és evident, però l’escriptura xinesa ha esdevingut sobretot semàticofonètica.

· Des del s. V, existeixen casos d’escriptura sil·làbica, el més reeixit dels quals va ser el fan-chi’eh (62 signes), a començaments del segle XX.

Japó 

· A partr dels hanzi o caràcters xinesos, els japonesos comencen a adaptar (s. V de), poc sistemàticament i amb valor fonètic, els seus kanji (5000 signes, dels quals s’aprenen uns 1800 a l’escola).

· Fins al segle IX no es desenvolupen els dos sil·labaris principals.

· Per a la llengua oficial, el katakana o kana (47 signes derivats del k’ai-shu o escriptura xinesa, que ajuden a pronunciar els kanji).

· Per a l’escriptura corrent, el hiragana (més de 300 signes, derivats del ts’ao-shu o cursiva xinesa). Actualment, al Japó s’empra una escriptura mixta i sovint complicada, amb kanji i kana (mots estrangers), hiragana (literatura, premsa, carrer) i romaji (alfabet llatí).

 Amèrica Central

· Els sistemes d’escriptura més complets de l’Amèrica precolombina (els indis americans feien pictogrames i els inques, “quipus” o nusos) són:

· L’asteca (Mèxic central)

· El Maia (Mèxic meridional, Guatemala, Hondures, El Salvador). 

· Tots dos sistemes combinen elements fonogràfics i logogràfics, fet ben evident després del desxiframent gairebé total (85%) dels signes maies.

· Els primers testimoniatges d’escriptura centreamericans són del 600 ae.

Creta: escriptura jeroglífica i sil·làbica

· A Creta s’empra una escriptura jeroglífica (1900-1700 ae) que evoluciona cap a dues cursives. 

· Lineal A (Fins 1450 ae): (80 signes), encara no desxifrada, correspondria a la llengua minoica (no indoeuropea).

· Lineal B (Fins 1200 ae): (88 signes), derivada de la Lineal A, correspon ja a una llengua grega (indoeuropea).

· Totes dues són sil·làbiques, tot i que fan servir logogrames, s’escriuen sobre tauletes d’argila i el seu ús principal és la comptabilitat.

Escriptures alfabètiques 

· Les primeres escriptures alfabètiques registren llengües semítiques:

a) Evolucionen a partir dels jeroglífics egipcis, com les:

- Inscripcions protosinaítiques 

- Protopalestines

b) O bé evolucionen de l’escriptura cuneïforme, com els 30 signes de l’alfabet d’Ugarit.

L’alfabet fenici

· L’alifat fenici també registra una llengua semítica.

· Inscripcions més antigues: Daten del 1200 ae (Sarcòfag del rei Ahiram de Biblos), però les diferències són insignificants respecte a l’alfabet establert cap al 1000 ae a Biblos: 22 signes consonàntics, orientats de dreta a esquerra. 

· Origen: Els vincles culturals i comercials de Fenícia amb Egipte, així com l’estructura semítica comina de les seves llengües, van permetre que l’alfabet fenici fos adaptat probablement de l’escriptura egípcia.

· La paraula “alfabet”, curiosament, prové dels signes aleph i beth (són els noms hebreus, perquè no conservem els fenicis), que corresponien a les formes “bou” i “casa” de l’escriptura egípcia.

· Derivacions de l’alfabet fenici

· Després del seu establiment, l’escriptura fenícia, es va difondre pel Mediterrani, per l’Orient Pròxim i Mitjà i va arribar fins a l’Índia de manera que presenta les següents subdivisions:

· Branca fenícia 

· Branca palestina 

· Branca aramea 

· Àrab meridional (D’on deriva l’escriptura etiòpica, 500 ae). 

· Alfabet Grec 

· L’origen semític de l’alfabet grec és indubtable.

· La primera inscripció coneguda és del segle VIII ae, però hi ha especialistes que avancen l’adopció cap al 1000 ae.

· El préstec s’hauria fet a diversos llocs del món grec i evoluciona amb el temps. Així:

- En grec arcaic el nombre de lletres és variable i l’orientació té la forma de bustrofedó.

- En grec clàssic, en canvi, trobem un alfabet (oriental de milet o jònic), amb 24 lletres i una orientació esquerra/dreta.

· Innovacions pròpies del grec: 

- L’anotación de vocals (irregulars i esporàdiques a les llengües semítiques)

- L’afegiment d’algunes consonants inexistents en les llengües semítiques.

· Destacar:

a) Aportació de vocals FONAMENTAL: Fa posible transcripció fonètica satisfactòria de les llengües europees. 

Primeres Vocals: Alfa, Epsilón, Iota, Omicrión, Ypsilón

b) Periode clàssic: 

Les lletres, Digamma, San, Qoppa, Sampi desapareixen, i per això no tenim les seves minúscules (introducció posterior) 

· Derivacions de l’Alfabet grec

L’alfabet frec participarà en el procés de formació de diverses escriptures:

A l’Època antiga: 

· Llengües no hel·lèniques d’Àsia Menor (Cari, lici, lidi)

· Les escriptures itàliques (etrusc)

· El copte (egipci i nubi)

A l’Epoca Medieval: 

· El gòtic

· L’eslau (Ciríl·lic)

Alfabet llatí

· L’alfabert llatí és una més de les nombroses escriptures locals que els estrucs i els itàlics prenen, més o menys directament, d’alfabets grecs.

· En el cas de Roma, es tracta probablement d’una adaptació etrusca de l’escriptura d’Eubea

· Els primers testimonis llatins daten del segle VI ae.

· L’alfabet clàssic (s. l ae) el constitueixen definitivament 23 lletres, amb orientació inicial bustrofèdica i posteriorment (ss. VI-IV ae) d’esquerra a dreta.

· Després d’una llarga evolució, l’escriptura llatina ha esdevingut una de les més universals.

· Destacar:

a) Al principi només hi habien 21 lletres. (G; J; N; O; I = afegides als nostres alfabets)

b) Nous sons = noves combinacions. CH; PH; RH; TH.

 Alfabet Arameu

· Els arameus són un poble semític establert a Síria, on van esdevenir mercenaris i comerciants.

· L’escriptura aramea, adoptada de la fenícia (segle X ae), va ser oficial durant més d’un mil·leni a diversos imperis (Babilònic tardà, assiri, persa) i la seva llengua es també bíblica (escrita als evangelis manuscrits de la Mar Morta) 

· Té 22 consonants i orientació dreta/esquerra.

Alifbet hebreu 

· Té dues formes diferents 

· La més antiga deriva de l’escriptura fenícia (segle IX ae) i ha quedat reduïda a l’ús religiiós.

· La més moderna, derivada de l’alfabet arameu (segle III ae), s’anomena hebreu queadrat i és   emprada actualment a Israel: té 22 consonants i alguns signes complementaris per a les   vocals.

· L’orientació és dreta/esquerra.

Alifat àrab 

· Els àrabs es constitueixen com a poble entre els segles IX-VII a, però no tenen un regne fins al segle I ae (Nabateus) 

· L’escriptura àrab deriva probablement de l’alfabet arameu-nabateu (500 ae), que evolucionarà cap als dos tipus principals del període islàmic (segle VII).

· Té 28 consonants, signes vocàlics i orientació dreta/esquerra.

· Ha estat un alfabet adoptat a Àsia, Àfrica i Europa per pobles no semítics (Persa, afganès, malasi, bantús).

A Destacar: 

· No transcripció vocals curtes

· No maiúscules 

· No permet divisó a final de línia 

· Consonants dobles 

· Cal·ligrafia àrab: Art en si mateix

ïndia

· Existeix una escriptura protoíndica (2500 ae), corresponent a la civilització de Harappa i Mohenjodaro (Vall de l’Indo).

· Té uns 250 signes sense desxifrar encara (Podria regustrar una llengua dravídica). 

· Les escriptures modernes deriven de l’alfabet arameu:

· La Kharosti (250 ae del segle V de)

· I la Brahmi (Anterior al segle III), que té 32 signes consonàntics i 4 vocàlics, orientats   d’esquerra a dreta, i una gran varietat d’escriptures locals a l’India i Àsia central i Tíbet, entre   les quals sobresurt la devanagari (Sànscrit, hindi).

Alfabets eslaus 

· El primer alfabet eslau va ser una creació original de Ciril·li (Segle IX), com a eina per a l’evangelització dels pobles eslaus:

· Són els 40 signes glagolítics (de glagol: “mot”).

· Més recent és l’alfabet cirí·lic (Segle X), incertament atribuït a Ciril.

· Të 43 signes que deriven de lletres gregues (24), glagolítiques i d’altres signes. 

· A partir del 1050 (separació de l’esglesiza romana i ortodoxa), els pobles eslaus han de triar entre l’alfabet ciríl·lic i el llatí. 

· Abans d’arribar als 30 signes actuals, l’alfabet rus va simplificar dos cops.

Escriptura germànica 

· El futhark o alfabet rúnic (s. II s. XVII) és una creació pròpia dels pobles germànics, amb aportacions de l’alfabet llatí 

· Tenia entre 16 i 24 signes amb forma lineal, orientats de manera variable.

Caràcters rúnics: 

· Associats a qüestions màgiques i místiques 

· Les runes transmeten un missatge secret

· Cada signe té la seva qualitat 

· Els “mestres de les runes” gaudeixen de prestigi (saben gravar-les)

Alfabet ibèric 

· A partir dels segles VI-V ae es van fer server a la península Ibèrica diversos alfabets:

· El fenici 

· El grec 

· L’escriptura tartesso-Ibèrica (segle IV ae), que: emprava un sistema mixt, sil·làbic i alfabètic,   de 27 signes.

· Orientació dual (dreta/esquerra al sud, esquerra/dreta al nord-est) 

  Petites variants fonètiques.

· Les inscripcions ibèriques actualment es poden llegir, malgrat que no coneixem totalment el significat dels mots ni l’origen de la llengua ibèrica.

Nous alfabets 

· Amb els pas dels segles no han deixat d’aparèixer nous alfabets, codis de signes i sistemes d’expressió escrits o visuals:

· La taquigrafia (Pepus, segle XVII: 300 símbols; Pitman, segle XIX: 65 lletres 

· El telègraf (Morse: aparell, 1832; codi; 1838) 

· L’escriptura per a cecs (Braille, 1809-1852)

· L’IPA o Alfabet Fonètic Intemacional (Passy, 1886)

· El llenguatge de concordança mundial, l’Esperanto.

· El codi de signes per a sords.

· Les senyals de trànsit.

· Els elements amb els quals produïm o fixem l’escriptura també han evolucionat radicalment.

· La impremta

· La màquina d’escriure

· El processador electrònic de textos.

Messopotàmia: escriptura sumèrica 

· A partir del 3300 ae, a Sumer s’escriuen tauletes d’argila amb un sistema semipictogràfic



              NF2

Digitalització dels originals 

· S’ha rebut l’original 

· S’ha comprovat que compleix les especificacions d’entrega

· Que és adequat en relació amb les pautes marcades a l’ordre de treball

· S’ha fet una còpia de treball 

· S’ha recollit l’operativa df’aquest procés en les fitxes corresponents 

Procediment general 

· S’encèn l’equip i es comprova que tot sigui el adequat per treballar 

· Que les fonts instal·lades siguin necesaries 

· Que l’entorn de treball sigui el adequat per treballar el millor posible 

· Es posa la còpia de l’original convenientment en un atril o element auxiliar 

· En el cas d’originals en audio es fa necessari un equip de reproducció d’audio i llurs   corresponents auricul·lars, que, pugui reproduir en bones condicions la còpia de l’original 

· S’obre l’aplicació 

· Es genera un document de treball asignant a l’arxiu resultant un nom convenient, tenint en   compte les especificacions recollides en l’ordre de treball 

Digitalització dels originals

Originals no digitals 

Manuscrits 

· Es fa necessària una lectura atenta per a evitar errors d’interpretació

· Atesa la peculiaritat del format de presentació és recomenable que el teclista que està   digitalitzant el text tingui la posibilitat d’accedir directament a l’autor

· Millor fins i tot, si es posible, ha de ser el propi autor qui a modus d’escoltador llegeixi l’original   perquè el teclista teclegi el text amb més garanties

Parlats

· En aquest cas es fa necessària una audició atenta

· Igual que en el cas anterior es recomenable l’accés directe del teclista amb l’autor 

· Aquesta modalitat d’originals fa necessari “picar” el text primer sense realitzar la interpretació   de l’original a fi i efecte de no distreure’s de l’operació principal de captació i realitzar   posteriorment el marcat del text sobre la còpioa impressa resiutat de la transcripció 

En forma digital 

· Ha de ser compatible amb els nostres equips

· Si s’ha de fer algo per que no coincideix, es canvia el format, i imprimir una còpia 

Digitalització d’originals 

· Aquest procés es realitza un cop que s’ha digitalitzat l’original i s’han obtingut còpies   impresses del treball sense compaginar 

· Prèviament o al mateix temps que se estableixen els paràmetres tipogràfics, es realitza la   correcció de galerades

· Generalment aquestes especificacions han d’aparèixer en un lloc visible i lògix 

· Així, les especificacions generals es presentaran a la primera pàgina de la còpia de treball en   el cap, sent també eficaç la presentació en un full annex al treball ben unit a ell

Text general 

· La seva característica es la llegibilitat

· Ha de ser facil de llegir

· És marcará en la primera pàgina o en la fitxa d’especificacions

Textes indicatius 

· Són aquells que apareixen en la pàgina i associats o no al text general i que tenen una funció

· Pertanyen a aquesta catergoria els títols, subtitols i folis

· Atesa la seva funció, s’han de destacar la resta de text pero no en excés

Textes secundaris 

· És aquell que apareix en l’obra sense ser el text general 

· Són textes secundaris, les notes, cites, índexs, peus…

· Els pròlegs, introduccions, epílogs i textes similars